Llarga vida a l’Enterprise

STAR TREK EN LA OSCURIDADnuevo-poster-internacional-de-star-trek-en-la-oscuridad

(Crítica en català)

Títol original: Star Trek Into Darkness

Any: 2013

País: Estats Units

Director:  J.J. Abrams

Guionistes: Roberto Orci, Alex Kurtzman i Damon Lindelof.

(Basat en la serie “Star Trek”)

Repartiment: Chris Pine, Zoë Saldana, Karl Urban, John Cho, Zachary Quinto, Simon Pegg , Alice Eve i  Benedict Cumberbatch.

Storyline: La tripulació de l’Enterprise vitja a una zona en guerra per fer-se amb un terrorista amb unes habilitats especials.

L’any 2009 J.J.Abrams delectava, tant a trekkies com a persones que no tenien clar com es deia “aquell de les orelles punxegudes”, fent ressorgir a la tripulació de la Enterprise en una atractiva preqüela. L’èxit del film presagiava una continuació i aquest estiu (el proper 5 de juliol) en podrem gaudir. Torna James T. Kirk, ja com a capità de la nau amb un Spock disposat a demostrar-nos que, encara no ho sembli, té un cor sensible.

Star-Trek-En-la-Oscuridad-02-05-13

Zachary Quinto torna demostrar la seva vàlua interpretant al vulcanià més famós, també cal destacar Benedict Cumberbatch, una incorporació més que notable al repartiment. L’actor britànic, conegut per la sèrie Sherlock, dona vida a Khan, un enemic brillant al que aporta entitat amb la seva impostada veu.

Sense cap mena de dubte, Abrams ha fet un gran treball amb aquesta saga i no resulta estrany, doncs, que la Disney li hagi ofert dirigir la nova entrega de l’altra gran saga intergalàctica, Star Wars, tot i la por que fa que un director es teletransporti de l’ Enterprise a la Estrella de la Muerte.

Molta acció i escenes vertaderament impressionants allunyen el film una mica de la sèrie original que era menys dinàmica perquè no comptava amb la tecnologia actual ni el pressupost d’aquest film. Però, tot i això, es manté l’essència tant del fenomen televisiu com dels llargmetratges. A més a més d’un ritme trepidant, la pel·lícula també compta amb molt d’humor i bons diàlegs; el que la converteix en una de les grans propostes per refrescar-nos aquest estiu. Després d’aquestes línies només em queda desitjar, de la forma vulcaniana, llarga vida i prosperitat a l’Enterprise, que després de tants anys encara sembla disposat a oferir-nos més entreteniment de qualitat.

Escrit per Elena Zafra

TRAILER

Els anys 20, més bojos que mai

EL GRAN GATSBYEl-gran-Gatsby_cartel

(Crítica en català)

Títol original: The great Gatsby

Any: 2013

País: Estats Units

Director:  Baz Luhrmann

Guionistes: Baz Luhrmann i Craig Pearce

(Basat en la novel·la de F. Scott Fitzgerald)

Repartiment: Leonardo DiCaprio, Tobey Maguire, Carey Mulligan, Joel Edgerton, Isla Fisher, Elizabeth Debicki i Jason Clarke.

Storyline: Entre l’alta societat dels anys 20 dels Estats Units crida la atenció la presència d’en Gatsby, un home misteriós i immensament ric que celebra les festes més boges i multitudinàries.

Amb en Baz Luhrmann tot és brillant, grandiloqüent i èpic. El director australià, que es va donar a conèixer pel gran públic amb Romeu i Julieta de William Shakespeare (1996) i Moulin Rouge (2001), reprèn el seu afany d’actualitzar histories d’èpoques passades. En aquesta ocasió ofereix una versió molt moderna i barroca de la novel·la El Gran Gatsby (1929), un clàssic de lectura obligatòria als instituts nord-americans.

En Gatsby és un personatge que encarna el somni americà, un home que s’ha fet a ell mateix. L’encarregat de posar-se a la pell d’aquest carismàtic multimilionari no és altre que en Leonardo DiCaprio, que no treballava amb en Luhrmann des que va ser el Romeu de la seva adaptació cinematogràfica.

the-great-gatsby

En DiCaprio, és, de fet, un dels punts forts del film ja que és capaç de transmetre la dualitat d’aquest personatge d’aparença segura i carismàtica però que té una cara oculta. La resta del repartiment està a l’altura de les circumstàncies excepte una Carey Mulligan massa apocada.

Allò que diferencia aquest film d’altres versions de l’obra d’F. Scott Fitzgerald és la mirada d’en Luhrmann ,que actualitza les festes dels anys 20 incorporant-hi música dels nostres temps. Així que ningú s’espanti si veu a gent ballant Charleston al ritme dels rapers de moda i de tota una banda sonora carregada de versions fantàstiques.  També veiem el segell del director en la escenografia barroca i en el fastuós vestuari (a càrrec de la seva dona, Catherine Martin, guanyadora d’un Óscar). Però El Gran Gatsby té com a principals punts dèbils una narració que perd força i ritme en alguns moments i una historia original que no s’adiu gaire amb el to del director. Això la converteix en un film destacable però no memorable.

Escrit per Elena Zafra

TRAILER

Cert però increïble (El impostor)

EL IMPOSTORel_impostor_cartel

(Crítica en català)

Títol original: The imposter

Any: 2012

País: Regne Unit

Director:  Bart Layton

Repartiment: Adam O’Brian , Anna Ruben, Cathy Dresbac i Alan Teichman.

Storyline:  Documental sobre un noi que es va fer passar per un nen nord-americà desaparegut tot i no assemblar-s’hi gens.

Un nen estadounidenc de 13 anys desapareix. Tres anys més tard, un noi d’un centre de menors espanyol afirma ser el desaparegut texà. Però aquest no només ha fet els canvis propis de l’adolescència: el seu color d’ulls i de cabell són diferents, parla amb accent francès i sembla tenir uns vint i pocs anys.  Tot  sembla indicar que ens trobem davant d’un impostor però la família l’acull a casa seva i no qüestiona la seva identitat.

Sense cap mena de dubte, si un guionista escrivís això la gent se’n riuria per considerar-ho inverosímil i absurd.  Però, i si resulta que és una historia real? El impostor  és un documental  totalment sui generis que incorpora elements molt cinematogràfics a una història que semblaria totalment increïble si no fos perquè és real.

impostor03a

La cinta barreja entrevistes amb els implicats, inclòs l’enigmàtic impostor, vídeos d’arxiu i familiars i recreacions. Aquestes darreres treuen una mica de credibilitat al producte final però, tot i això, el resultat és fantàstic. La manca de verosimiltut de la historia desafia a l’espectador, que ha de lluitar contra el seu sentit comú per creure que és un documental verídic i no un mockumentary.

No ens trobem davant d’un exercici de periodisme pur i dur. De fet, tot i que els fets estan contrastats i compta amb fons de primera ma, el propi reportatge es recrea en la manca de credibilitat dels esdeveniments  instigats per l’impostor. És una obra molt cinematogràfica i s’hi podrien identificar, fins i tot ,“girs de guió” si no fos perquè parla de fets que realment van succeir. És cert que cau en el sensacionalisme en alguns moments però Bart Layton és capaç de dirigir amb mestria aquest documental que, sorprenentment, té molt en comú amb els thrillers cinematogràfics.

Escrit per Elena Zafra

TRAILER

Publicat a El diari del Vallès

Un Tonny Stark més humà (Iron man 3)

IRON MAN 320130306-ironman3

(Crítica en català)

Títol original: Iron man 3

Any: 2013

País: Estats Units

Director:  Shane Black

Guionistes: Shane Black y Drew Pearce.

(Basat en les novel·les gràfiques d’Stan Lee)

Repartiment: Robert Downey Jr., Ben Kingsley, Gwyneth Paltrow, Don Cheadle, Guy Pearce y Rebecca Hall.

Storyline:  Un nou enemic amença Estats Units i el magnat Tony Stark, tot i no trobar-se en el seu millor moment emocional, s’enfundarà la seva armardura d’Iron man.

Iron Man no és un superheroi com la resta. No és un home solidari i encantador que anteposa el bé comú a qualsevol del seus desitjos. És un fatxenda arrogant i això el fa divertit i original. En aquesta tercera entrega Robert Downey Jr. torna a posar-se a la pell d’aquest superheroi sense més superpoder que el de la seva gran inventiva. Sense cap mena de dubte ni aquesta ni les dues pel·lícules anteriors serien el mateix sense Downey Jr. ja que no tothom pot donar-li el to adequat al carismàtic i canalla protagonista.

Allò que marca la diferencia d’aquest film respecte als precedents és que ens mostra un nou Tonny Stark (nom real d’Iron Man), un de més humà amb preocupacions i temors. Això té com a punt a favor que fa més fàcil sentir-se identificat amb l’heroi però també fa que perdi una mica la gracia de la manca de modèstia de Tonny Stark. Una altra cosa que no acaba de quallar és la incorporació d’un nen set-ciències a la trilogia. Per algun motiu que no acabo de comprendre, els guionistes americans sovint introdueixen aquest tipus de nens a les sagues per donar als protagonistes un toc paternalista i tendre però en aquest cas no enganxa gaire.

iron_man_3_trailer_21

A part d’això la pel·lícula té un ritme trepidant i és divertida i entretinguda. Cal destacar especialment la memorable escena d’acció en l’avió que quedarà gravada a la retina dels espectadors. També s’agraeix la incorporació al repartiment de Guy Pearce, Rebecca Hall i Ben Kinsgley.  En definitiva, diversió assegurada en un film més edulcorat que el primer i de més qualitat que el segon però que segueix l’estela de les aventures d’aquest superheroi poc convencional.

Escrit per Elena Zafra

TRAILER

Publicat a El diari del Vallès

Muerto pero enamoradizo (Memorias de un zombie adolescente)

MEMORIAS DE UN ZOMBIE ADOLESCENTEmemorias de un zombie adolescente poster

Título original: Warm bodies

Año: 2013

País: Estados Unidos.

Director: Jonathan Levine

Guionista:  Jonathan Levine

(Basado en una novela de Issac Mation)

Reparto:  Teresa Palmer, Nicholas Hoult , Dave Franco, Rob Corddry , John Malkovich , y Analeigh Tipton.

Storyline: Un muerto viviente existencialmente atormentado mantiene una curiosa relación con la novia de una de sus víctimas.

Cuando los creadores del film buscaban inversores es más que probable que les destacaran lo mucho que “se llevan” los zombies y el aire de romanticismo crepuscular que impera en la historia. Si ahora los entrevistáramos seguramente negarían tal cosa, especialmente la comparación entre su enamoradizo zombie con los resplandecientes vampiros de Stephenie Meyer, pero las similitudes son innegables.

A todos aquellos a los que la simple mención de Crepúsculo les causa urticaria les recomiendo que continúen leyendo porque Memorias de un zombie adolescente  podría ser de su agrado por mucho que no lo parezca a simple vista.  A los Twihearts también podría resultarles entretenida si tienen en cuenta que se trata de una comedia ligera y simpática menos solemne que la de los chupa-sangre vegetarianos.

La película es romántica, sí. Adolescente, puede, pero no tanto como lo que da a entender su título en castellano. De hecho, el original es “Warm bodies” (Cuerpos cálidos). Esta es una muestra más de los cambios que se ejercen en los títulos al traducirlos al castellano y que a menudo caen en un descriptivismo ridículo. Es como si creyeran que a los castellanoparlantes nos da pereza leer la sinopsis y pretendieran condensarla en el título.

memorias de un zombie adolescente 1

Dejando esto a un lado, la cinta no tan sólo sigue la estela de otros films romántico/fantásticos sino que bebe de la moda los zombies presente tanto en series como en películas (The Walking dead, Guerra mundial Z, In the Flesh…).

Aun así no se la puede clasificar como una película de muertos vivientes al uso. El humor tiene un papel fundamental en el film y el apocalipsis es más bien algo secundario. Algunos gags son realmente muy divertidos y nos recuerdan a Zombieland (2009) aunque la violencia es algo más descafeinada.memorias de un zombie adolescente 2

La película es ligera, positivista y deja buen sabor de boca. En general, sus personajes resultan simpáticos y entrañables, especialmente el zombie protagonista y la mejor amiga de su enamorada (a la que ojalá le otorgaran algunas frases más). Más difícil es conectar con la protagonista humana, un personaje tan plano y poco interesante como el de su padre, sorprendentemente interpretado por John Malkovich.

Memorias de un zombie adolescente  nos ofrece un entretenido viaje entre el amargo apocalipsis zombie y el dulce romanticismo adolescente aderezado por un buen sentido del humor y muchas ganas de parodiar ambas corrientes.

Lo mejor: El “buenrollismo” de esta parodia.

Lo peor:  Es algo cursi aunque sabe compensarlo con un buen ritmo y sentido del humor.

Nota: 6,5

Escrito por Elena Zafra

TRAILER

Publicado en Trailers y estrenos

Tom Cruise torna a la càrrega (Oblivion)

OBLIVIONcartel-oblivion-5-719

(Crítica en català)

Títol original: Oblivion

Any: 2013

País: Regne Unit

Director:  Joseph Kosinski

Guionistes: Joseph Kosinski, Michael Arndt y Karl Gajdusek.

Repartiment: Tom Cruise, Olga Kurylenko, Andrea Riseborough, Morgan Freeman y Nikolaj Coster-Waldau.

Storyline:  Jack Harper és un dels últims humans que habiten la Terra desprès d’un atac extraterrestre.

No hi ha cap mena de dubte que al cienciòleg més famós li encanta lluir-se i demostrar-nos que encara està en prou forma com per plantar cara a les exigències de les escenes d’acció. En Tom Cruise és l’estrella d’aquest film que ens mostra un futur poc encoratjador en que el nostre planeta és gairebé inhabitable.

El món en el qual ens situa el film té dues cares. D’una banda trobem una Terra contaminada i inhòspita però en la qual encara sembla créixer el brot de la esperança i que ens sorprèn amb paisatges que ens deixen sense alè. D’altra banda veiem la torre en la què viuen el protagonista i la seva companya tant sentimental com de treball  (Andrea Riseborough). Aquest torre, situada a 10.000 metres d’alçada, és un microcosmos futurista en el qual les màquines són essencials per coordinar les rutinàries missions de “neteja” a la Terra que realitza la parella de personatges principals.

foto-tom-cruise-y-olga-kurylenko-en-oblivion-2-547

La narració és interessant i entretinguda tot i que els seus girs de guió en algunes ocasions són massa bruscos i en altres, massa previsibles. La idea de partida és bona però no se’n treu tot el suc que es podria. A qui tampoc s’aprofita massa és a en Morgan Freeman que només fa un paper secundari bastant pla i tòpic. Més temps en pantalla passa la noia Bond Olga Kurylenko a la qual ja vam veure a Quantum of Solace (2008) i que ara forma part d’un triangle amorós no massa atractiu.

El director d’Oblivion, Joseph Kosinski, es redimeix amb aquesta correcta pel·lícula del seu fallit Tron Legacy (2010) però tampoc crea un film inoblidable. En definitiva, podríem dir que Oblivion ens ofereix una historia amena però no destacable amb un interessant embolcall d’esteticisme futurista.

Escrit per Elena Zafra

TRAILER

Publicat a El diari del Vallès

Lluitar contra la llei de la gravetat (Un amor entre dos mundos)

UN AMOR ENTRE DOS MUNDOScartel-un-amor-entre-dos-mundos-2-471

(Crítica en català)

Títol original: Upside Down

Any: 2012

País: Estats Units

Director: Juan Diego Solanas

Guionista: Juan Diego Solanas

Repartiment: Kirsten Dunst, Jim Sturgess,  Timothy Spall, John Maclaren, Agnieshka Wnorowska i Neil Napier.

Storyline:  Un noi s’enamora d’una noia que viu en un món invertit amb la seva propia gravetat, directament a sobre del seu planeta, però fora del seu abast.

Les pel·lícules romàntiques han canviat. Avui en dia no es porten les histories d’amor convencionals, s’ha d’afegir una mica de fantasia o de ciència ficció per salpimentar la cinta. En aquesta ocasió ens trobem amb dos enamorats que no toquen gaire de peus a terra, en el sentit més literal de l’expressió.

El Romeu y la Julieta del film viuen en dos mons diferents (segueixo parlant de forma literal). Són uns planetes molt propers, tant que es pot veure els habitants de l’altre món, però les seves gravetats són oposades així que des d’un planeta sembla que els de l’altre estiguin “cap per avall”.

Tot plegat és un sense sentit que faria ballar el cap del pobre Issac Newton però que serveix  per dotar la historia d’amor d’una gran grandiloqüència i bellesa. Si traguéssim aquesta ambientació eclèctica i sorprenent, tot i que una mica marejant, la historia que seria bastant insípida i molt tòpica però amb ella tot adquireix solemnitat.

foto-kirsten-dunst-y-jim-sturgess-en-un-amor-entre-dos-mundos-3-957

Un dels enamorats (Jim Sturgess) viu al món d’abaix, on tot és pobresa i desolació i qui ocupa el seu cor és una afortunada habitant del ric món d’adalt (Kirsten Dunst). Els dos amants hauran de lluitar contra les diferencies socials i econòmiques que els separen però, molt especialment, amb el fet que la gravetat els empeny en direccions oposades. Així doncs, Kristen Dunst, que ja havia besat a un noi que estava cap per avall a Spiderman (2002), ho tornarà  a fer però per motius diferents.

Cal dir que visualment és impecable, brillant i magnètica. Sense cap mena de dubte és capaç de deixar-nos amb la boca oberta però és una llàstima que la forma superi el contingut tot i que el resultat final sigui prou entretingut.

Escrit per Elena Zafra

TRAILER

Publicat a El diari del Vallès

Ladrones de corazones (La huésped – The host)

LA HUÉSPED (THE HOST)the host la huesped poster andrew niccol

Título original: The host

Año: 2013

País: Estados Unidos.

Director: Andrew Niccol

Guionista:  Andrew Niccol

(Basado en una novela de Stephenie Meyer )

Reparto:  Saoirse Ronan , Jake Abel, Max Irons, William Hurt y Diane Kruger.

Storyline: Una chica lucha contra la extraterrestre que  ha invadido su cuerpo para volver con sus seres amados, miembros de la resistencia a los alienígenas.

No es de extrañar que el fenómeno Crepúsculo haya impulsado una adaptación cinematográfica de la novela que escribió previamente su autora. Aún queda por ver si la escritora Stephenie Meyer es capaz de ejercer de rey Midas y convertir en oro todo lo que toca. De entrada todo parece indicar que el film podría ser del agrado de los Twihearts (fans de Crepúsculo) ya que también se basa en una historia de amor enmarcada en un contexto inusual. La diferencia deriva en que si en el film protagonizado por los Robsten, el género fantástico era el que se abría paso a través del romance, en esta ocasión es la ciencia ficción la que servirá de telón de fondo.

Stephenie Meyer ha descrito el contexto de su historia como una Tierra en que “en La invasión de los ultracuerpos los aliens hubiesen ganado”. Así pues, la cinta muestra un mundo ocupado por unos extraterrestres que se adueñan del cuerpo de los humanos y les borran la mente pero en el que aún hay lugar para el amor.

foto-saoirse-ronan-en-la-huesped-5-587

El encargado de llevar a la gran pantalla este relato es Andrew Niccol, director de la aclamada Gattaca (1997) además de escritor del guion de El show de Turman (1998) por el que fue nominado a un Óscar. Así pues, muchos tenían grandes esperanzas depositadas en que Niccol consiguiera buenos resultados en este film. Por desgracia, The host (La huésped) no está a la altura de las expectativas.

Algunas escenas son tediosas, especialmente aquellas en que la humana protagonista (Saorise Ronan) mantiene un diálogo interno con la extraterrestre que ha ocupado su cuerpo. Aun así la saga Crepúsculo tampoco se caracterizaba por tener un gran ritmo y The host (La huésped) es algo más rápida. En cualquier caso, el film cuenta con algunos momentos de acción que parecen metidos con calzador para intentar satisfacer a los acompañantes que no querían ver una película romántica pero se han visto obligados a hacerlo. Aquello que resulta especialmente molesto es su pésimo montaje, que llega a provocar que cueste seguir bien la historia en algunos puntos, y que tiene importantes errores de Racord.foto-saoirse-ronan-y-max-irons-en-la-huesped-4-593

De las interpretaciones poco a decir aparte de que Saorise Ronan es tan inexpresiva como extraterrestre que como humana y que sus dos pretendientes tampoco están demasiado acertados. A pesar de ello se ha de admitir que el guion es divertido en el algunos momentos, aunque cuesta saber en cuáles de ellos lo hace intencionadamente y en cuáles no.

En definitiva, que Andrew Niccol dirija “la nueva” de Meyer no ha sido la buena noticia que esperábamos. El director se maneja como pez en el agua dentro de la ciencia ficción pero la cinta es realmente deficiente. A pesar de ello, es probable que los seguidores de la saga Crepúsculo encuentren al sustituto que buscaban en la cinta. A aquellos que ya están cansados de tanto amor adolescente les recomiendo que se alejen de las salas porque Meyer ya ha anunciado que tiene la intención de convertir The host (La huésped) en una trilogía. Así pues, si los resultados en taquilla son buenos, es más que probable que volvamos a encontrarnos con estos alienígenas que roban tanto cuerpos como corazones.

Lo mejor: Algún momento divertido, ya sea intencionado o no.

Lo peor: Un montaje muy mal articulado.

Nota: 4

Escrito por Elena Zafra

TRAILERS

Resucitando el clásico (Ana Karenina)

ANA KARENINAkeira-anna-karenina2

Título original: Anna Karenina

Año: 2012

País: Reino Unido y Francia.

Director: Joe Wright

Guionista:  Tom Stoppard

(Basado en la novela de  León Tolstoi)

Reparto: Keira Knightley , Jude Law, Aaron Johnson , Alicia Vikander,  Domhnall Gleeson y Matthew Macfadyen.

Storyline: La pasión de dos adulteros revoluciona la alta sociedad rusa a finales del siglo XIX,

Un rumor se extiende como la pólvora en una sociedad en que cualquier infracción de las normas implica un severo castigo. Nos situamos en la Rusia de finales del siglo XIX para reencontrarnos con Ana Karenina, el personaje que León Tolstoi creó para reflejar la realidad de la opresora clase alta de la época. Todos conocemos con mayor o menor detalle la historia de esta mujer que pagó un alto precio por su adulterio, un relato con mucho en común con La Letra escarlata británica y La Regenta española.

Los ejes centrales de la narración son: el honor, ese concepto cambiante pero fuertemente arraigado en los grandes relatos cinematográficos y literarios, y el amor, que es el detonante de la mayoría de las alegrías pero también de las desdichas,  de los personajes de ficción. Esta nueva versión del clásico reemprende ambos temas y pretende resucitar el clásico inyectándole modernidad y, muy especialmente, esteticismo y una gran plasticidad.

foto-matthew-macfadyen-en-ana-karenina-2012-2-283

Joe Wright, que dirige por tercera ocasión a Keira Knightley, mantiene la esencia del clásico pero, a la vez, lo moderniza utilizando principalmente  dos estrategias: la síntesis y la estilización de la imagen.

Al hablar de síntesis pretendo decir que el film consigue transmitir una historia de más de mil páginas en unas entretenidas dos horas y 10 minutos. Es cierto que mucho de la novela se pierde en el camino pero se hace en pos de la creación de un producto cinematográfico más sucinto y atractivo al gran público.

Respecto a la estilización de la imagen de Ana Karenina (2012) se podría decir mucho, especialmente de su original escenografía. Gran parte del metraje se sitúa en el interior de un teatro imponente que sirve para albergar desde un opulento baile hasta una pista de hielo o una carrera de caballos. Visualmente es impresionante y, a nivel narrativo, consigue hacer tangibles los sentimientos de la protagonista, que se siente observada y juzgada, como si viviera siempre sobre un escenario soportando el constante escrutinio de las miradas de un público que es la rígida y despótica sociedad que la rechaza

foto-keira-knightley-y-jude-law-en-ana-karenina-2012-031

Aunque de poco serviría tal despliegue de medios y de riqueza estética de no ser por el buen trabajo de una Keira Knightley capaz de interpretar los matices del complejo personaje.  La joven británica, además, está acompañada por un reparto más que correcto del que cabe destacar a Jude Law, que interpreta a su marido.

Ana Karenina (2012) inyecta vida a uno de los grandes clásicos renovándolo con una estética elegante e impecable en que lo teatral y lo onírico se entremezclan consiguiendo emocionar y maravillar al espectador al mismo tiempo.

Lo mejor: Su impresionante puesta en escena.

Lo peor: Algún personaje no queda lo suficientemente definido.

Nota: 8

Escrito por Elena Zafra

TRAILER

Es otro cantar (Dando la nota)

DANDO LA NOTAdando_la_nota_1

Título original: Pitch perfect

Año: 2012

País: Estados Unidos

Director: Jason Moore

Guionista:  Kay Cannon

(Basado en una novela de  Mickey Rapkin)

Reparto: Anna Kendrick, Elisabeth Banks, Brittany Snow y Rebel Wilson.

Storyline: Beca se une a un particular grupo de canto a cappella universitario y pretende que el grupo incorpore canciones más modernas a su repertorio.

Un grupo de chicas que parecen ir vestidas de azafatas entona dulces canciones en un concurso de canto a cappella. Pero los nervios van a traicionar a una de ellas, que acabará vomitando sobre un desprevenido público. Este es el inicio de Dando la nota y una verdadera declaración de intenciones. Con ello no quiero decir que sea excesivamente escatológica. Lo cierto es que lo único “desagradable” de la película es el descontrol que la chica en cuestión tiene sobre sus fluidos estomacales.  Pero este comienzo ya es una muestra de lo que vamos a ver: un musical plagado de números bien coreografiados y cantados, salpicados por momentos de humor gamberro y explícito.

foto-pitch-perfect-9-853

Dando la nota pretende caricaturizar los films musicales que en muchas ocasiones repiten los mismos recursos hasta la saciedad convirtiéndolos en tópicos. Por ejemplo es habitual en este tipo de films descubrir que alguien canta como los ángeles cuando éste tararea en la ducha. Esto sucederá en la película pero se convertirá en una situación incómoda y desconcertante dada la desnudez de los implicados. Además, el punto de partida de la película es un grupo que canta sin instrumentos y que hace todos los sonidos de la melodía con sus bocas. Este tipo de canto, puede parecer rocambolesco y ridículo de entrada, lo que da juego a la parte humorística del film, pero después de algunos números musicales quedará claro que puede llegar a sonar muy bien.

La historia que explica no es muy diferente a otras que ya conocemos pero pretende diferenciarse llevando al extremo las partes cómicas. La protagonista, interpretada por Anna Kendrick (Up in the air, 2009),  es una chica poco sociable que acaba de entrar en la universidad y que se une a un particular grupo femenino de canto a cappella. La diversidad de las miembros del grupo es la sal y la pimienta del film ya que no será fácil que se pongan de acuerdo: una maníaca del control con un estómago descontrolado (Anna Camp), alguien que se hace llamar a sí misma: “Amy la gorda” (Rebel Wilson), una tronchante y desequilibrada chica que habla en susurros (Hana Mae Lee) y otras universitarias a las que si describiésemos como “excéntricas” nos estamos quedando muy cortos.

foto-dando-la-nota-4-301

El objetivo del film es demostrar que por muy diferentes que seamos podemos crear grandes cosas juntos y que la diversidad es riqueza. Sin duda una moraleja bastante vista que la acerca a otros musicales (muy especialmente a la serie Glee) pero que, sin duda, es bienintencionada y no resulta demasiado empalagosa gracias al gran sentido del humor de la película.

Lo mejor: Algunos número musicales como el combate de grupos.

Lo peor: Que algunos no sepan tomarse en serio los momentos musicales por el humor que los acompaña.

Nota: 7

Escrito por Elena Zafra

TRAILER

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.